Saludant a Mrs Bottle
(per Jordi Seguí)
Aquell diumenge 22 d’abril feia fred. En tenia molt, de fred, tremolava esperant l’autobús i en baixar a La Cibeles mirant cap a Colón també tenia por. Tantes setmanes entrenant i en tres hores tot s’acabaria. Podia sortir de l’infern i anar cap a la llum o bé romandre a les tenebres menjant-me el cap. Els maleïts segons serien els jutges.
Des de l’any noranta-u que no havia vist La Cibeles, només per televisió. Hi vaig ser fent treballs forçats per la pàtria, afortunadament les coses poc importants les oblidem. Cal dir que la vista de l’avinguda encara buida de gent era imponent. Pensar que tot per era per a nosaltres, llogada per uns quants euros durant unes hores, em va fer eriçar els pèls. Tot això també forma part de l’entrenament pensava, “avui és el final, gaudeix-lo tant com puguis i pateix-lo, també”.